Read in: English Polski (Polish) 简体中文 (Chinese (Simplified)) Deutsch (German) Türkçe (Turkish) Nederlands (Dutch) Українська (Ukrainian) العربية (Arabic) 한국어 (Korean) Русский (Russian) Español (Spanish) Lietuvių (Lithuanian) Français (French) Dansk (Danish)
« —Tot va ser, passe a creure—començà—, per enfellonir-me d’aquella mena de fluixedat de cap que agafà al meu pare. »
Enric Valor amb la seua dona Mercè
Who was Enric Valor?
Enric Valor
Enric Valor (1911-2000) is one of the most important Valencian authors of the 20th century. He is primarily known as a novelist and grammarian. At a time when the Catalan language (of which Valencian is a regional variant) was under threat from the cultural bulldozer of the Franco regime, which condemned the use of anything but Castilian Spanish in public communication, he went to great lengths to disseminate knowledge of the language through writing grammars and linguistic studies (as well as teaching it to fellow inmates when he was imprisoned by the regime for his cultural activities).
Apart from his extensive labors as defender and disseminator of Valencian, he is the author of five significant novels, including The Cassana Cycle, a trilogy depicting the life and landscape of his times and homeland (Castalla, in Alicante). He also wrote 36 Rondalles Valencianes (Valencian Folktales), which he collected from locals in towns and villages of Alicante and modified into elegant literary versions set in the specific locations and landscapes of his homeland.
A translated selection of these tales is forthcoming with Routledge under the title Valencian Folktales, introducing his stories to an English-speaking audience for the first time. The book is edited by Valor’s granddaughter, linguist Maria-Lluïsa Gea-Valor, together with Paul Scott Derrick, and includes a study of Valor and his work. In the collection’s introduction, she writes about her grandfather, who grew up in a rich and culturally refined family in the countryside: Landowners who went bankrupt and then became part of the struggle of the working class in the city they had to move to. Valor soon turned to political and cultural activism, like many other Catalans in the time of the Republic and under the threat of Franco’s fascism. In the civil war Valor fought on the losing side of the Republicans, and was witness to the war’s horrors.
In 1936, the train that sent the only copy of the manuscript of Valor’s first novel (El misteri del Canadian or The mystery of the Canadian) to his publishing house in Barcelona was bombarded, and the manuscript was never recovered. The regime made victims of books, too. Luckily we have his later work.
El vellet feia un posat calmós i resignat; una alegria melangiosa lluïa als seus ulls blavencs i petits. El metge li havia dit que tinguera confiança en mi i que m’ho contàs tot. Ell em parlà com si ens haguéssem conegut de tota la vida.
Estàvem asseguts al davant de la bella residència, rodats d’horts de palmeres i llimoners. A unes braces de nosaltres, remorejava blanament la mar en les pedretes de la platja. Era pel març i regnava un bellíssim sol; l’ambient estava aromat i quiet.
El que el vell em va contar era una estranya, fantàstica i subjectiva realitat.
—Tot va ser, passe a creure—començà—, per enfellonir-me d’aquella mena de fluixedat de cap que agafà al meu pare.
Quin pecat més gros! No li sembla?
Tot ha pervingut d’aqueix pecat.
Què esdevenia? ¿Per què em causava fàstic i desfici, en lloc de caritat i voler, aquell caduqueig natural als seus setanta-tants anys? Jo crec que va ser quelcom del Diable. Sí, senyor; no se’n riga. Del Diable! ¿És que per ventura no estem segurs que existix com nosaltres mateixos? ¿I no pot ser cert, també, que vaja per les muntanyes i tot, on hi ha ànimes per temptar com pertot arreu?
Jo eixia a pasturar els meus animalons allà dalt la serra d’Onil, en el mas que era meu. I ¿qui no em diu que quan m’aïrava per si les cabres del veí em rosegaven un pinet, o per si la dona gastava massa, o per si el fill creia jo que no m’obeïa prou, no era que “ell” trescava per aquella rodalia? A voltes no feia vent, i jo veia clarament que es bellugaven les branques d’un pi. No seria que l’Enemic m’anava ronsejant?…
Un dia, mon pare, tot prenent el sol en el pedrís de davant la porta, em va preguntar no sé quin destrellatament, de si era dimecres o de si anava ja a tancar les cabres a la cleda. Em pujà una còlera!… Alcí la mà i li vaig colpejar la galta prima i ossuda. Això vaig fer! ¿Veritat que llavors el Mal Enemic botejaria de goig per allí pel nostre voltant, mentre el meu cor es negava de ràbia sense motiu? Era el meu egoisme, la meua gasiveria lletja. ¿Em feia nosa que caduquegés el pare, o era potser que em recava el pa que li donava? Vaig mirar el pare i tenia una blaüra on l’havia colpejat; unes grosses llàgrimes li queien per les galtes. Però no em vaig entendrir.
“No vull boigs en casa!”, li vaig cridar a l’orella.
La meua dona no ho veia gens bé. Estimava el sogre; però així i tot, m’ajudà a dur-lo a casa del meu germà, allà a la vila d’Ibi. Cinc hores vam esmerçar per la senda.
I van passar els anys, i el pobre de mon pare es va morir sense tornar-me a veure. Enmig de la seua bogeria, em tenia por; si m’anomenaven davant ell, esguardava la porta i es posava a tremolar. Així, almenys, m’ho contaren.
Jo em fiu vell, i temia un càstig del nostre Senyor. Tal vegada—pensava sovint—caduquejaré jo i no trigarà gaire; però no. Ja ho veu!… Ara, que quin misteri hi ha ací? En aquesta casa on jo sóc, haig de suportar una munió de gent que estan molt més boigs que no ho estava el pobre pare.
Veurà com va ser tot.
Jo tenia ja seixanta anys. En fa d’açò deu. Anava un matí per la garriga que volta el meu mas. Les meues cabres queixalejaven el romaní i el timó, que ja eren florits. Caminava pel mig del pinar, cap a la Font de Vistabella, més amunt de Fontalbres, allà dalt prop dels núvols, quan tot el ramat dreçà les orelles, i esbufegaren els bocs, i jo no sabia, en veure les seues cabrioles i repropis, si és que veien un sacre o si els havia eixit un llop, que també n’hi ha alguns per dins del pinar de Patiràs… o no sé que flairaven.
—Arri, arri, cabres!—fiu jo, cridant i obrint els braços.
Però no volien caminar. Les manses oloraven terra i botejaven i tiraven enrere, i, és clar, m’escarotaven tot el ramat. I totes les bèsties es congriaven al meu volt… Ha, ha! Jo, així, rodat dels innocents, semblava el nostre Senyor! I duia el Dimoni dins de mi!
Al que anàvem. Alce el gaiat i faig rotle, i me’n vaig on les manses ensumaven terra i hi veig unes gotes de sang que s’estenien per damunt les pedres. Les gotes feien rastre, ací i allà, i vaig cap avant, i em seguien les cabres temorenques, i adés trobe uns romanins esclafunyats, adés trobe les branques dels pinatells doblades… I m’agafa una por…
—Ací han mort algú i l’han arrossegat cap a algun cingle!—
I anava a tornar-me’n. Però estava encuriosit. Si trobava el mort, ¿per què m’havia de complicar en el crim? Que l’havia fet jo? Ah, però com que la meua consciència sempre estava astorada… Tire endavant i arribe en una clarura del bosc, i em veig… Què creu? Un gos! Estava gitat, quiet, com a mort, però tenia oberts els ulls grossos i humits, i li queia sang per tot el seu cap clivellat. Tot estava rodat de grossos cantals bruts, amb els quals es veu que l’havien volgut matar. Era un coniller dels bons. Això jo ho entenc bona cosa. Li vaig portar aigua de la font, li’n tirí al cap i li vaig donar a beure. Després, me l’enduguí a casa, al be, com si fos un anyell.
I no ho feia per sentiment. Ho vaig fer com ho feia tot: per gasiveria. El gos era preciós, de bona raça, valia diners… Aquí té vostè l’explicació d’haver-me portat com calia.
El guarí, i el fermí a la porta del mas amb una llarga cadena. Però un dia, com que li donava tan poc que menjar, perquè tot em dolia, la trenca, entra en el corral i em mata les tres millors gallines. Me n’aní a Castalla i el vaig vendre a un caçador. Però tres dies després, ja el teníem altra vegada en el mas. El caçador va venir darrere d’ell, i haguérem de tornar-li el seus diners. M’enduguí el gos a Alcoi i el vaig soltar enmig de la plaça Major. Però no es perdé tampoc; va travessar serres i va arribar al mas primer que jo. Estava agraït, l’animalet, per haver-li salvat la vida; no volia deixar-me.
Però jo, que pensava ja que no podria treure’n profit, li vaig agafar un odi que no el podia veure. Fermat a la porta, li pegava una palissa darrere d’altra. Tu el pagaràs, el pa que et menges!
« No li pegues; no el faces patir », em deia la dona.
« I l’altre amo, ¿no volia matar-lo a cantalades? », retrucava jo. »Deu ser de mal clim, aquesta bèstia ».
« Potser l’amo era un gasiu que li dolia el menjar », em deia el fill.
I jo m’aïrava més i més, perquè allò era jo per dins.
A ella i al xic, el gos els feia molta llàstima.
Vaig decidir de matar-lo.
El deslliguí de la cadena, una nit després de sopar, i li fermí al coll un ramal curt. Ell em llepava les mans! Vaig sentir un llamp de remordiment, de pietat; però no, que el meu cor era més avar que generós! Avant! El duria allà al barranc de Quitranera. Hi ha allí un alt penyal. Des de dalt l’estimbaria.
Aní per una senda aspra, per una carena sense bosc. La lluna semblava una coca grandíssima; eixia per damunt del penyal, i els pins solitaris que hi ha se li veien petitons, com si els tingués ella en la seua sina. El coniller em seguia dòcilment; no calia que li estirara de la corda.
A la porta del mas, la dona i el fill s’havien quedat plorosos i cridant:
« No el mates, no! Per a això el vas salvar? »
La lluna allumenava el mas, però jo estava ja massa lluny per a distingir-los. El que sí que feia és sentir-los encara com em deien:
« Torna-te’n! »
Al cap de poc, vaig sentir passes darrere meu. Era la dona! No em deia res.
« Què vols? », li faig.
« Tinc por que no caigues. »
Em feia una veu lletja, com si ja s’hagués mort.
Arribàrem dalt del penyal.
El raig de la lluna pegava al gos de ple. No estava trista, la bèstia. Li soltí la corda del coll, l’agafí amb els dos braços i el vaig llançar pel tallat. Però el gos no caigué al fons i no s’espenyà, com jo esperava: quedà surant en l’aire, movent les quatre potes alhora com quan van nadant per una bassa, i començà a caminar pel mig del cel de la nit, cap a la lluna, i va fer una rialla llarga que em va gelar la sang.
« Has vist? », dic a la dona tot esgarrifat.
Però em vaig girar i no era ella; era mon pare, el pobre, tot canós i esblanqueït! Com aquell dia!… Encara duia a la cara la blaüra, després de tants anys! I les llàgrimes li queien per las galtes flaques.
« Pare! »
« Tu sempre fent males accions, fill », em va dir amb veu molt trista. Però em mirava amorosit.
I viu que els seus peus no tocaven en terra, i vaig caure agenollat com si estigués davant de Jesucrist, i m’agafà una torba i tanquí els ulls, i les estreles lluïen dins de mi.
A la matinada, em trobaren els de ma casa, i els contí com se n’havia anat el gos i la rialla que baixava del cel, i la lluna que tenia els pins dins la sina i, sobretot, les paraules de mon pare i les estreles que m’havia dat perquè vetlaren dins meu el meu son.
Ho vaig contar, avui i demà i despús-demà i l’altre… i ningú no ho va creure.
Jo pense que si m’haguera confessat quan vaig pegar al pare, i m’hagueren dit aqueixes coses tan fondes, que fan que plores i te’n penedixques, Déu no m’hauria deixat en aquesta confusió.—